«El contingut, doncs, pot servir com a noció teòrica per modelar fenòmens que tenen a vore amb la facultat humana per al llenguatge, però, com un terme teòric propi de la semàntica, la relació del qual amb nocions similars a altres disciplines està lluny de resultar òbvia»

Joan Gimeno-Simó
«Semàntica i pragmàtica, contingut i context»
Quaderns de Filosofia, vol. 6, n.º 2 (2019)

Quaderns de Filosofia | Universitat de València | Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació | Departament de Filosofia | Valencia | ESPAÑA

Se incluye a continuación un extracto seleccionado de las páginas 91 a 92 y 119 a 122 de la publicación en PDF. Las referencias pueden consultarse en la ubicación original.

Enlace HTML.

«Resum

»Aquest article té com a objectiu resumir els punts principals del debat sobre la divisió entre semàntica i pragmàtica. S’hi expliquen les tres principals postures dins la disputa i s’hi proporciona un esquema general per determinar quines teories encaixen a cadascuna d’elles. L’article conclou amb una breu discussió sobre la naturalesa de la noció de contingut i el seu rol al debat.

[Introducció]

»La semàntica estudia el significat lingüístic. La pragmàtica, per la seua banda, sol ser caracteritzada com l’estudi de temes com ara els usos del llenguatge o els efectes del context sobre el significat, entre d’altres. Aquestes caracteritzacions són encara molt imprecises, però fan palès que estem tractant amb dues disciplines que comparteixen en gran mesura l’objecte del seu estudi, i que en conseqüència se solapen l’una a l’altra ben sovint.

»Aquest assaig està dedicat a estudiar aquest solapament i les postures que hom ha pres al respecte: repassarem les principals propostes que s’han plantejat per traçar la línia divisòria entre la semàntica i la pragmàtica, si és que se’n pot traçar cap, i provarem d’oferir un marc general per copsar les diverses maneres d’establir aquesta distinció. Com vorem, aquestes propostes depenen en última instància de la concepció que hom tinga d’aquests dos camps d’estudi, així com de conceptes clau com ara “significat” o “context”.

»Entre les postures divergents que han pres part en aquest debat les més conegudes i comunament acceptades son el minimisme, el contextualisme i el relativisme; les explicarem i detallarem a les tres primeres seccions. Les diferències que hi ha entre aquestes postures són a vegades nominals, però sovint amaguen discrepàncies insalvables en la manera d’entendre allò que volen explicar, fins al punt de discrepar pel que fa a les dades de què una teoria semàntica ha de fer-se càrrec.

»Val a dir, però, que cadascuna d’aquestes tres categories generals aixopluga tot un ventall de teories i de posicions intermèdies; a més, no és infreqüent que hom adopte postures diferents depenent del tipus d’expressions que estiga tractant —així doncs, sovint l’adopció de l’una o de l’altra per part d’un autor no reflecteix necessàriament una manera de concebre la separació entre semàntica i pragmàtica—.

»En aquest assaig oferiré un marc general per entendre quan una postura compta com a minimista, contextualista o relativista (secció primera), i més endavant passaré a discutir-les i a fer-ne una comparativa, tot citant quins tipus d’evidència s’ha fet servir per argumentar-hi a favor i discutint com aplicar-les a casos concrets (seccions segona i tercera). Conclouré amb una breu discussió sobre la naturalesa de la noció de contingut i la seua relació amb el debat que ens ocupa (secció quarta).

[...]

»Què és el contingut?

»El minimisme, el contextualisme i el relativisme són tres les tres principals postures dins del debat sobre com establir la divisió entre semàntica i pragmàtica.

»El minimisme postula l’existència d’un contingut mínim que podem avaluar com a vertader o fals i que pot ser recuperat mitjançant operacions formals sense més influència del context que la requerida per l’enunciat mateix; el contextualisme, en les seues diverses vessants, troba que aquestes proposicions mínimes no van enlloc i proposa tot un seguit d’estratègies per enriquir-ne el contingut contextualment; el relativisme, per la seua banda, accepta una noció semblant a la de contingut mínim expressat per totes les emissions d’un enunciat, però considera que per tal d’avaluar aquest contingut com a vertader o fals encara cal trobar un paràmetre adient.

»Tota aquesta discussió gira al voltant de dues nocions clau, “contingut” i “context”, que no són gaire clares. Els contexts sovint són entesos com a constructes teòrics mitjançant els quals es modelen diversos fenòmens, però la relació que mantenen amb la realitat no és immediata: no està gens clar que aquestes col·leccions de paràmetres que els teòrics fan servir representen realment contexts d’emissió, en el sentit de l’escenari on efectivament té lloc un acte físic consistent a emetre un enunciat. Per exemple, en alguns casos sembla més apropiat concebre aquests constructes com una representació dels paràmetres que són fixats per les intencions del parlant (Predelli 1998; 2012) o per l’escenari físic on l’oïdor rep l’emissió (Sidelle 1991).

»En qualsevol cas, no sembla que la manera com s’hagen d’obtindre aquests paràmetres siga part de la semàntica com a tal, la qual més aviat s’ocupa de què ocorre un cop han estat fixats. D’altra banda, sembla difícil modelar els contexts del contextualisme com a simples col·leccions de paràmetres; Recanati (2001), per exemple, troba que aquesta mena de constructes poden ser, com a molt, una part de la noció més rica i general de context pragmàtic.

»La noció de contingut és encara més fosca, i jo diria que més rellevant per a la discussió. La caracterització que n’hem oferit a la primera secció el presenta com la informació transmesa per un enunciat, allò asseverat o allò dit. Sovint se l’identifica també amb les creences comunicades o el contingut dels estats mentals.

»Tanmateix, hi ha diversos problemes amb aquestes maneres de concebre’l.

»En primer lloc, no està gens clar per què la informació transmesa hauria de ser identificada amb un conjunt de mons possibles. Aquesta noció clàssica de proposició és l’habitual en epistemologia o filosofia de la ment, però d’entrada no hi ha cap raó per donar-li cap paper preponderant en semàntica o pragmàtica: els mons possibles poden resultar útils a l’hora de modelar el significat dels morfemes de mode o dels verbs i adverbis modals, però les raons per les quals els necessitem són les mateixes que podríem adduir per als instants de temps, que resulten imprescindibles per tractar els díctics temporals i els morfemes de temps, o per als individus, que són indispensables per al tractament dels pronoms i dels morfemes personals.

»Hom pot, doncs, demanar-se per què allò asseverat hauria de correspondre’s amb conjunts de mons possibles i no amb conjunts de parells que consten d’un món i un temps, o amb conjunts de triplets conformats per un món, un temps i un individu. En aquest sentit, els relativistes semblen haver encertat bastant.

»Una segona raó és que ni tan sols està gens clar que la semàntica haja d’ocupar-se d’una noció com la de contingut, entenent aquest com a informació comunicada (Lewis 1980; Ninan 2010; Rabern 2012; Yalcin 2014; Rabern i Ball 2019).

»Si entre els objectius de la semàntica hi ha el d’esdevindre una part més de l’estudi del llenguatge juntament amb la sintaxi, la fonètica o la morfologia, aleshores els models que fa servir han de ser entesos com a models de la capacitat humana per al llenguatge (Yalcin 2018), i més específicament d’una part del coneixement del llenguatge, en el sentit de Chomsky (1986).

»La possessió d’aquesta capacitat no té per què correspondre’s amb l’habilitat de ser un bon comunicador, entesa com la capacitat de transmetre continguts de manera eficient. Més rellevantment, per tal de modelar la manera com els parlants són capaços de generar i copsar enunciats que mai abans havien escoltat és plausible d’assumir que la semàntica del llenguatge natural ha de ser composicional, però la noció de contingut emprada per la majoria de teories no sembla ser-ho.

»Si la composicionalitat és una noció que ha de guiar la recerca en la semàntica i els continguts no són composicionals, quina podria ser la raó per tractar-los-hi?

»Ja hem esmentat que els minimistes contemporanis, contràriament als seus predecessors, també rebutgen la idea que la semàntica haja d’ocupar-se d’assumptes que tenen a vore amb la comunicació, tot i que ho fan per motius distints. Així doncs, és ben possible que el contextualisme tinga raó en refusar d’identificar la noció minimista de contingut, que es correspon amb les proposicions mínimes, amb la informació asseverada per una emissió.

»Tanmateix, tampoc no està clar que la noció de contingut plantejada pels contextualistes, que es correspon amb una proposició contextualment enriquida, siga una noció requerida per la semàntica, sinó que més aviat sembla pròpia d’una teoria general de la comunicació. Ara bé, si açò és així sembla que no tenim cap mena de raó per incorporar a la semàntica una noció com la de proposició mínima: si no es correspon amb la informació transmesa i tampoc no juga cap paper en determinar composicionalment el valor semàntic de les expressions, quina necessitat hi ha de postular-la?

»Al meu parer sí que hi ha raons importants per mantindre a la semàntica una noció com aquesta, tot i que jo proposaria d’incorporar-la-hi d’una manera una mica diferent. Vet ací el motiu: tal com hem explicat, la noció de contingut a l’estil del minimisme o del relativisme és necessària per tal de modelar correctament fenòmens que sí que cauen dins l’abast de la semàntica, com ara l’el·lipsi, l’anàfora, l’analiticitat o la cancel·labilitat, i potser també la conseqüència lògica.

»Certament, resultaria del tot sorprenent que la mateixa noció que serveix per explicar aquests fenòmens coincidira amb la que una teoria de la comunicació faria servir per modelar la transmissió d’informació, o amb la noció amb què epistemòlegs i filòsofs de la ment modelen les creences i els estats mentals.

»Açò, però, no vol dir que els contextualistes radicals tinguen raó quan asseveren que el contingut contextualment no enriquit no té cap mena de rellevància psicològica: el fet que els parlants no hi tinguen accés de manera conscient no vol dir que la capacitat de processar proposicions mínimes no jugue cap rol dins la capacitat del llenguatge; establint una analogia, els parlants no tenen accés conscient a les formes fonètiques dels enunciats, i tanmateix ningú no diria que aquestes no representen i expliquen trets psicològics.

»El contingut, doncs, pot servir com a noció teòrica per modelar fenòmens que tenen a vore amb la facultat humana per al llenguatge, la qual forma part de la psicologia humana. Cal concebre’l, però, com un terme teòric propi de la semàntica la relació del qual amb nocions similars a altres disciplines està lluny de resultar òbvia, i açò comporta que els parlants no tenen per què tindre-hi accés conscient, ja que el que estem modelant és un parlant idealitzat.

»Així doncs, el que ens cal és, al meu parer, un concepte de contingut despullat de connotacions metafísiques, formalment tractable i amb una variació contextual mínima, com el del relativisme estàndard o el de la versió més laxa del minimisme.

»El fet mateix d’utilitzar el mot “contingut” pot haver esdevingut una font de confusió pel que fa com concebre’l, de la mateixa manera que pot haver ocorregut amb altres mots amb contraparts a altres àmbits del coneixement, com ara “món possible”, “context” o, fins i tot, “veritat”.

»La càrrega filosòfica d’aquestes nocions pot haver estat un llast per al debat: en la mesura que sovint contextualistes, relativistes i minimistes les conceben de manera distinta, és possible que fins ara no hagen estat realment en desacord, sinó més aviat mantenint un diàleg de sords».