«El present treball tracta d’abordar una qüestió complexa de la gramàtica del català com és la inserció de la preposició “de” davant d’algunes construccions d’infinitiu com ocorre en “Juan li va proposar d’anar al cinema”»

Juan Carlos Tordera Yllescas
«“Em sap greu d’insistir-hi”. La preposició “de” davant d’infinitiu I: infinitiu i mode»
Caplletra, n.º 63 (Tardor 2017)

Caplletra. Revista Internacional de Filologia Universitat de València | Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació | Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) i Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM) | València | ESPANYA

Se incluye a continuación un extracto seleccionado de las páginas 79, 89 a 97 y 101 a 102 de la publicación en PDF. Las referencias pueden consultarse en la ubicación original.

Enlace HTML.

«Resum

»El present treball tracta d’abordar una qüestió complexa de la gramàtica del català com és la inserció de la preposició “de” davant d’algunes construccions d’infinitiu com ocorre en “Juan li va proposar d’anar al cinema”. La nostra tesi és que la inserció d’aquesta preposició obeeix a factors modals que, a més a més, determinen la major o menor opcionalitat d’aquesta preposició. Amb verbs com “proposar” o “demanar”, la inserció és (gairebé) obligatòria per a tots els parlants del català, mentre que amb verbs com “desitjar” o “esperar” és més aviat opcional per a alguns parlants (si no és agramatical per a altres). A partir d’una petita classificació modal, proposarem un contínuum que creiem que pot explicar aquests fets.

[...]

»Exigència, opcionalitat i rebuig de la inserció preposicional

[...]

»Veiem que hi ha també una escala d’obligatorietat en l’ús de la preposició “de” davant d’infinitiu. La major part del parlants del territori catalanoparlant sent com a obligatori l’ús de la preposició en el primer cas, amb el verb “proposar”. En contrast, la major part dels catalanoparlants rebutjarien l’ús de la preposició de si l’expressió verbal fóra “ser posible” (v. gr.: *“És possible d’arribar prompte”). Ara bé, en mig, hi ha casos en què la presència de la preposició és més aviat opcional.

»Al cas segon, amb el verb, “saber greu”, la presència de la preposició és, més aviat, opcional per a la majoria dels catalanoparlants. I, en el tercer cas, l’ús de la preposició “de” és opcional per a alguns parlants i totalment innecessària per a altres.

»Arribats a aquest punt, creiem que hem pogut contestar la pregunta de com és possible que no aparega sempre la preposició “de” en tots els contextos modals, però hem d’afrontar la segona pregunta que plantejàvem més amunt, això és, quin fenomen sintàctic subjacent determina que la preposició “de” siga obligatòria en alguns casos, opcionals en altres i, fins i tot, exclosa en la resta.

»Hem determinat que, atès que no cal que el patidor reba sempre una marca sintàctica, sinó que en alguns determinats casos rep la marca preposicional “a” i, en conseqüència, la preposició “de” només s’utilitza per marcar la modalitat oracional de la construcció d’infinitiu en alguns casos; en la resta de casos, la no-marca no impedeix que la construcció d’infinitiu tinga un caràcter modal. Ara bé, en el cas de la preposició “a” de l’OD hem determinat que hi havia uns trets de caràcter semanticosintàctic que explicaven la presència/absència preposicional.

»La pregunta que ens hem de fer és si existeixen uns trets similars que determinen l’obligatorietat/opcionalitat/exclusió de la preposició “de” en els contextos modals. La nostra resposta és que sí; encara més, pensem que aquests trets no són gens diferents dels trets proposats per determinar l’obligatorietat de la preposició “a”.

»Per desenvolupar aquesta idea, en primer lloc, creiem que cal refer lleugerament la tipologia modal proposada per Quer (2002) per a les oracions subordinades substantives. L’autor parlava de tres tipus de subjuntiu: el volitiu, el dubitatiu i el temàtic. Però el mateix autor sembla distingir-ne, entre els volitius, dos tipus, a saber, aquell subjuntiu que apareix típicament amb verbs volitius com “voler” o “desitjar” i aquells que vénen determinats per verbs d’influència com “ordenar” o “demanar” (Quer 2002: 2810).

»Al nostre parer, verbs com “desitjar”, d’una banda, i verbs com “demanar”, de l’ altra, tenen una semàntica i sintaxi prou diferent per considerar que el tipus de modalitat que legitimen és també diferent.

»Els verbs del tipus “demanar” no introdueixen només el desig que té el parlant, sinó que introdueixen també un prec, una ordre o una invitació dirigida al seu receptor. Aquesta segona part no es troba amb els verbs volitius. És a dir, amb els verbs purament volitius, el receptor és un element amagat de l’escena oracional. Amb els verbs com “demanar”, el receptor és un element més d’aquesta escena (es trobe explícitament o implícita). Així doncs, creiem que podem parlar d’un quart tipus de subjuntiu o infinitiu modal, que provisionalment anomenarem subjuntiu o infinitiu actancial. Aquest es caracteritza per ser introduït típicament pels verbs declaratius de Searle (1976: 10-16). A continuació, posem alguns exemples dels diferents verbs que activen les modalitats suggerides:

»(25) a. Modalitat actancial: demanar, pregar, suplicar, proposar, dir (amb valor d’invitació)...
b. Modalitat temàtica: saber greu, molestar, lamentar...
c. Modalitat volitiva: voler, desitjar, esperar, buscar...
d. Modalitat dubitativa: dubtar, posar en dubte, ser possible...

»En les següents línies, tractarem de fer una breu caracterització d’aquestes modalitats des d’un punt de vista sintàctic i semàntic i, a partir d’aquesta caracterització, tractarem d’explicar per què la preposició “de” és obligatòria davant algunes construccions d’infinitiu i opcional en altres.

»a) Modalitat actancial

»Aquesta és una modalitat en què la primera persona obliga, invita, fa que el receptor es comprometa a fer una acció. Atès que l’emissor i el receptor són obligatoris, el caràcter actancial és més marcat que en altres construccions. Per tant, en les oracions subordinades, allò que se subordina semànticament no és una proposició pròpiament, sinó un acte de parla (v. gr.: “Ves-te’n” >> “Et pregue que te’n vages”; se subordina l’acte de parla amb un valor il·locutiu directiu).

»El subjuntiu serveix per expressar ordres amb “que” (v. gr.: “Que calles”, “Que te’n vages”...) i, a més, és l’únic mode vàlid per expressar prohibicions (v. gr.: “No parles”), en comptes d’utilitzar l’imperatiu (*“No parla”). A més, l’imperatiu és un mode que es caracteritza per rebutjar la subordinació (*“T’he dit que ves-te’n” o *“T’ordene que ves-te’n”). Per tot això, no és estrany que l’única forma utilitzada en els discursos indirectes que arrepleguen una ordre o prohibició siga la del mode subjuntiu (v. gr.: “Li ordenà que se n’anara” vs. *“Li ordenà que se n’anava”) i que s’utilitze, per extensió, amb qualsevol oració subordinada que depenga d’un verb que expresse prec, suggeriment, invitació...

»Un altre subtipus de modalitat actancial ve donada per verbs com “prometre” o “jurar”. En aquest cas, el parlant no obliga a fer res al receptor, sinó que el mateix parlant es compromet amb el receptor (sense aquest, no té sentit la promesa) a fer alguna cosa. Per tant, també se subordina un futur acte de parla (“Et regalaré una flor” > “Et promet això: et regalaré una flor” > “Et promet que et regalaré una flor”). En aquest cas, el mode subordinat no és pròpiament el subjuntiu, però és característic el fet d’usar el temps futur (v. gr.: “Et promet que faré això”) o el condicional (que és el futur del passat, “Et vaig prometre que faria això”). De fet, en els parlars col·loquials, el futur i el condicional són temps que s’associen a diferents valors modals: poden expressar dubte (v. gr.: junt a la forma normativa “Deuen ser les deu”, tenim “Seran les deu”, dubte en el present, o, junt a la forma normativa “Devien ser les deu”, tenim “Serien les deu”, dubte en el passat) i fins i tot, ordres (v. gr.: “Santificareu les festes”, o “No parlareu mentre estiga parlant jo”).

»Fins i tot, hi ha contextos en què es neutralitza l’ús del subjuntiu i del futur (v. gr.: “Quan vindrà al dia del Juhí, que’s mostraran los peccats, ploraran”, Sant Vicent Ferrer, Sermons III; o “Cada vegada més malament. No ho veu: poca, menuda i, quan vindrà la collita, mal pagada”, Enric Lluch i Girbés, La germanor del camí). Per tant, no és gens forçat incloure el valor expressat per verbs com “jurar” o “prometre” dins d’aquesta modalitat.

»A l’estudi de Salvador & Pérez Saldanya (1993: 42), es defensa, des d’un punt de vista cognitivista, que el subjecte tendeix prototípicament a relacionar-se amb l’emissor; l’objecte indirecte, amb el receptor, i l’objecte directe, amb el missatge. Doncs bé, al nostre parer, la idiosincràsia d’aquesta modalitat naix fruit del fet que l’objecte directe expressat no és un missatge, sinó una acció. Per tant, entre els elements de la comunicació, l’objecte directe estaria relacionat, en aquest cas, amb el context. No expressa una cosa realitzada o afectada, com prototípicament és l’objecte directe, sinó una acció per realitzar, atès un context comunicatiu.

»b) Modalitat temática

»És aquella modalitat mitjançant la qual es presenta una informació com a coneguda per part de l’interlocutor o com a informació vella en el context discursiu. Com s’ha dit, alguns verbs com “saber greu”, “molestar” o “lamentar” legitimen aquest tipus de modalitat. El fet curiós és que si el seu argument no és oracional, sinó que és un sintagma nominal, aquest tendeix a ser un sintagma nominal específic i, freqüentment, definit; de fet, en cas contrari, es poden formar oracions que, si no són agramaticals, sí que són poc naturals.

»(26) a. Em va saber molt greu la mort del teu pare.
b. *Em va saber molt greu una mort.

»(27) a. Em molesta el soroll de la campaneta pel matí.
b. ?? Em molesta un soroll (*de la campaneta) pel matí.

»(28) a. Lamente molt el teu suspés a l’examen.
b. ??Lamente molt un suspés (teu) a l’examen.

»Tenint en compte que la informació pressuposada té a veure amb la informació coneguda o vella, és comprensible que, en aquests contextos, s’utilitzen sintagmes nominals definits i no indefinits.

»A més a més, quan aquests verbs possibiliten les oracions pressuposicionals, aquestes oracions subordinades poden anar encapçalades per “el fet que”. Aquest comportament possiblement està motivat pel caràcter pressuposicional que aporta aquest sintagma (cfr.: Kiparsky & Kiparsky 1970; Pérez Saldanya 1988: 79-82).

»(29) a. Em sap greu el fet que no puga venir el teu pare.
b. Lamente el fet que Pere no t’haja avisat amb molt de temps.
c. Em molesta el fet que Maria no tinga en compte la nostra opinió.

»En canvi, la resta de verbs no creen el context necessari per poder inserir aquesta expressió. Les oracions creades són agramaticals (o molt estranyes).

»(30) a. *Et pregue el fet que et calles.
b. *Espere el fet que vinga Joan.
c. *Dubte el fet que puga acabar l’examen a temps.

»c) Modalitat volitiva

»Mitjançant aquesta modalitat, s’expressa una relació de desig entre el subjecte i l’objecte de desig. És interessant comprovar que els verbs que creen aquesta modalitat són també els mateixos que legitimen la lectura inespecífica del seu objecte, tal com s’exemplifica a continuació:

»(31) a. Busque una xica que sàpiga francés.
b. Vull un xic que siga molt intel·ligent.
c. Jo espere un home que siga honrat i atent.

»Com es pot veure, junt amb el valor inespecífic que reben aquests sintagmes (qualsevol xica, xic o home amb les característiques especificades complirà amb els desitjos dels subjecte), apareix un altre tret: el subjuntiu. No ha d’estranyar aquest fet. Rijkhoff (2008: 73) afirma que el valor del subjuntiu és el correlat eventiu del tret indefinit i inespecífic del referent discursiu (la “cosa” diu l’autor). Per tant, podem concloure que el valor modal de l’oració que es pot expressar en aquest context es tradueix com a un valor indefinit i inespecífic en el sintagma nominal. I, per això, en aquest context, pot aparèixer el subjuntiu en oracions substantives:

»(32) a. Busque que la meua companya siga feliç.
b. Vull que el meu fill aprove l’examen.
c. Jo espere que el meu home trobe feina el més aviat possible.

»En aquests casos, els verbs seleccionen una categoria indefinida i inespecífica (v. gr.: “vull + SX[+inespecífic, +indefinit]”) que, si és una categoria oracional, es tradueix com una oració modalitzada, bé mitjançant el subjuntiu si és finita, bé mitjançant la preposició “de” si no és finita.

»d) Modalitat dubitativa

»Aquest és el valor tradicional que ha recollit la majoria de gramàtiques tradicionals a l’hora de referir-se al subjuntiu. En aquest cas, el parlant posa en qüestió la veracitat de l’oració. La considera possible però no segura. Per això, podem afirmar que el subjuntiu expressa “irrealitat” (mancança de fiabilitat d’allò dit).

»La modalitat dubitativa és l’última en la nostra jerarquia. Per tant, és la modalitat que està més a prop dels valors expressats per l’indicatiu. Com es tractarà en un futur treball, nosaltres considerem que es pot crear una jerarquia que dóna compte dels diferents graus d’“epistemicitat”:

»(33) Dubte > incertesa > creença > saber > percepció (auditiva/visual)

»Si ens fixem en el primer i el tercer nivell d’aquesta jerarquia d’“epistematicitat”, el dubte i la creença, podem comprovar que són dos valors molt pròxims però no idèntics. Ambdós conceptes expressen la possibilitat del fet, però, en el primer cas, la possibilitat s’entén de manera negativa i en la segona, de manera positiva:

»(34) a. Dubte que el meu fill aprove l’examen.
b. Crec que el meu fill aprovarà l’examen.

»En el primer cas, (34a), el subjecte concep l’aprovat del seu fill com una cosa poc possible; en el segon cas, (34b), en contrast, l’aprovat es concep com una fet possible o realitzable. El que resulta més interessant és comprovar els efectes que exerceix la negació sobre verbs del tipus “dubtar” o del verb “creure”, tal com es pot comprovar:

»(35) a. No pose en dubte que el “comunisme primitiu”, aquella edat d’or en què no hi havia ni teu ni meu com recitava don Quixot, ha estat un fet. (Joan Fuster, Babels i Babilònies)
b. Si bé Laura està prenent notes de tots els llocs que visitem i on mengem, no crec que escriga res. (Vicent Chilet, Slow West. Crònica d’una ruta americana).

»El verb “dubtar” pot seleccionar una subordinada amb el mode en indicatiu si aquest verb es troba sota l’abast de la negació. Simètricament, la negació del verb “creure” indueix generalment l’aparició del mode subjuntiu en l’oració subordinada. Si atenem al mode que s’empra en totes aquestes oracions, podem constatar que el mode de les subordinades es creua davant la incorporació de la negació:

»(36)

»El fet que ens interessa focalitzar ara és el fet que la negació no afecta la resta de les modalitats analitzades. Efectivament, encara que neguem els verbs que presenten modalitats diferents de la dubitativa, el mode subjuntiu de la subordinada no canvia (37)-(39). I hi ha encara verbs que ni tan sols admeten la negació en determinats contextos.

»(37) a. Et pregue que calles.
> No es pot negar. Pragmàticament, seria estranya.

»(38) a. (No) em molestà que cantesses tan fort.
b. (No) em sap greu que hages suspés l’examen.

»(39) a. (No) vull que em regales aquella joia.
b. (No) esperava que em dugueres aquell regal.

»A partir de tot el que s’ha assenyalat fins ara, és fàcil veure la relació que hi ha entre l’escala d’“animicitat” proposada a (18) i les diferents modalitats exposades. La modalitat actancial, atès que està relacionada amb les accions que farà el receptor o l’emissor, està relacionada amb la 1a/2a persona. La modalitat temàtica, pel seu lligam amb allò pressuposat, està relacionada amb la definitud. La modalitat volitiva està relacionada amb els trets indefinit i inespecífic. I, finalment, la modalitat de la irrealitat eventiva, la dubitativa, està relacionada amb la inanimacitat referencial. Per tant, podem proposar l’escala jeràrquica següent:

»(40)

»El que resulta més interessant és comprovar, en primer lloc, que existeix una relació d’implicació pel que fa a l’obligatorietat/presència/rebuig de la preposició “de” davant de l’infinitiu. Si, per a un parlant, la preposició “de” és possible al nivell C, també ho serà al nivell B i A. En contrast, si aquesta preposició no és possible al nivell B, tampoc no ho serà al nivell C i D.

»Actualment, creiem que la llengua catalana fa el tall al nivell C, és a dir, per a alguns parlants, comença a ser acceptable inserir la preposició “de” davant verbs com “desitjar”, “buscar”…, però no amb verbs com “posar en dubte o ser possible. Per a altres parlants, en canvi, el tall es troba en un nivell superior: al nivell B. Per a aquests parlants, seria acceptable inserir la preposició amb verbs com “saber greu”, “molestar”..., però no amb els verbs del nivell C ni D. Tot i això, en temps passats (41a) o bé de forma residual en alguns parlants del català actual (41b i c), es pot observar que el tall es pot fer, fins i tot, al nivell D:

»(41) a. [...] per causa de alguns mals portaments del prefato rey de Nàpols don Ferrando vers nós e certes coses que llavors occorrien —majorment de la indisposiçió e infirmitat del sobredit don Joffré— no fonc possible de executar e metre en efecte dit matrimoni. (Alexandre VI, Alguns documents i cartes privades que pertanyeren al duc de Gandia)
b. És un fenomen de morfologia, no de fonètica. En la literatura “patoisant” de la capital és possible de trobar alguns d’aquests infinitius en er (Josep Giner i Marco, Ressenya a M. Sanchis Guarner, Gramàtica valenciana).
c. Segons ell adverteix, “en totes les regions polinèsies és possible de trobar formes patrícies de parlar. Els dirigents hawaians posseeixen, per exemple, llur propi llenguatge senyorívol, que mantenen secret per als plebeus. […]”. (Rafael Lluís Ninyoles, Conflicte lingüístic valencià).

»Si comparem el català amb el castellà, podem trobar un efecte contrari al que s’ha descrit per a la preposició “a”. Si bé el castellà feia un tall en un nivell jeràrquic molt més inferior que el català per inserir aquesta preposició a l’OD, en canvi, el castellà mostra una conducta “més estricta” a l’hora d’inserir la preposició “de” davant d’infinitiu. El castellà permet oracions com “Le propuso de ir al cine”, però no *“Espero de aprobar el examen”. És a dir, el castellà només permet inserir actualment la preposició “de” al nivell A. Per tant, podem concloure que el castellà empra una marca de subordinació (la preposició “a”) de forma més marcada en els complements de referència nominal, mentre que el català ho fa amb els complements de referència eventual (la preposició “de”).

[...]

»Conclusions

»Amb aquest treball, esperem d’haver pogut presentar una explicació raonable sobre el motiu pel qual es produeix la inserció de la preposició “de” davant de construccions d’infinitiu amb funció de subjecte o objecte directe. La inserció d’aquesta preposi-ció, com hem defensat, no és una qüestió simplement estilística: no és el cas que el parlant puga emprar o no aquesta preposició arbitràriament sense que es produesca cap canvi semàntic d’importància. De fet, hem vist que existeixen contextos sintàctics en què la inserció és ben obligatòria per a tot l’àmbit catalanoparlant.

»La justificació rau en motivacions purament modals i aquestes raons són, alhora, les que determinen el grau d’opcionalitat o, fins i tot, obligatorietat de la inserció preposicional. Atès que l’infinitiu és una forma verbal defectiva per expressar valors modals, creiem que la preposició “de” és una marca de subordinació que indica, precisament, el valor que expressaria el subjuntiu en aquest context sintàctic.

»Tot i els possibles avanços aconseguits en aquest treball cap a una tesi plausible del fenomen estudiat, és possible que encara quede molt de treball per fer en relació amb aquesta qüestió i, especialment, pel que fa al valor modal expressat mitjançant diferents mecanismes i mantenint un sistema d’oposicions ben estructurat. Per exemple, aquest seria el cas de la relació modal entre verbs com “dubtar”, “ignorar”, “creure”, i “saber”.

»Aquests verbs anomenats epistèmics, com s’ha indicat, estableixen tot un sistema aristotèlic d’oposicions que es concreta en el mode (indicatiu/subjuntiu) i en el tipus de conjunció (“que”/“si”). I aquestes oposicions es donen amb les oracions finites (“Sé que ha vingut Joan” i “No sé si ha vingut Joan”) i amb les oracions no finites (“Sé anar jo a soles” i “No sé si agafar l’abric”).

»A més a més, hi ha altres aspectes que no hem tractat al present treball, com és l’aspecte o la negació, que tenen conseqüències ben interessants en la inserció preposicional i que aparentment semblen contradir la nostra tesi. Ens referim a casos com “Va admetre d’haver participat en el robatori” que, en una construcció finita, seria igual a “Va admetre que havia participat/va participar en el robatori”, on sembla que l’aspecte perfectiu imposa l’aparició de la preposició “de”.

»Si així fos, podem afirmar que la preposició “de” no només és una marca modal, sinó una marca de mode i aspecte. D’altra banda, la negació té implicacions modals en les oracions subordinades finites (cfr.: “Joan creu que ell és molt alt” enfront de “Joan no creu que ell siga molt alt”). En canvi, en les oracions negatives, no apareix la preposició “de”, tal com prediria la nostra tesi:

»“Joan no creu (*de) ser molt alt”. Tampoc no hem esmentat la qüestió de per què el fenomen estudiat ocorre quan la construcció d’infinitiu funciona com a objecte directe i, de vegades, com a subjecte (i, normalment, posposat) i que no té a veure només amb raons sintàctiques (l’absència de preposicions en contrast amb la resta de funcions). Així doncs, queden encara no pocs punts per ser resolts i esperem poder respondre a totes aquestes qüestions en un treball futur (no massa llunyà)».